T’abalteixen
la voracitat del temps, els alts murs de silenci, tanta solitud adolorida!
Polsim d’anys condormint les embranzides primeres i ufanes.
Mes
també et tiben el cant i el perfum i la carícia.
En l’ensopiment i la vivor, deixa’t mirar! Empelta’t de la llum que et ressuscita i et salva! Abandona’t al
domini del migdia i a l’escalf del capvespre encara!
 |
| ÀQP 2015 |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada