A fora plou. La ciutat, engabiada en boires, perd els horitzons, els brogits i les remors de sempre. Res no és com sempre ja fa molts dies i més que en vindran. Tot el defora t’empeny al replec més càlid. Tanmateix et mantens serena i somiosa, exposada a la llum exterior pansida i opalina; cada llàgrima que rodola vidre avall és un nom, un afecte, una abraçada, un desig, camins i cels i mars oberts.
Entre la maltempsada i l’esperança, tu, penyora de
vida il·lusionada.
( A tots els confinats i activats pel Coronavirus )
Gràcies per posar paraules, per la teva sensibilitat compartida. Una forta abraçada, a tots dos!
ResponEliminaGràcies, Bàrbara. Una abraçada
EliminaSempre un plaer llegir-te. Una abraçada!
ResponEliminaGràcies!
EliminaMolt bonic, Àngel... Moltes gràcies i una abraçada virtual!
ResponEliminaGràcies, Conxita. Una abraçada.
ResponElimina