Feta un manyoc de recanses, n’havia fugit d’amagat i sense mirar enrera. Quant de temps lluny! I avui refà el camí del casal fressat de petjades i d’enyors .
A boqueta nit, quant tot s’atarda, s’hi acosta amb tremolors de nadó i d’albada. El finestral de dalt, el llum de vora el foc... El vell Odisseu l’ha ensumada i sense bordar s’hi acosta bellugant la cua.
Abraçada llarga, tèbia, callada. Passa, filla; tenim brasa a la llar i taula parada.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada