Tota
l’enyorança ara i tants anys que rebrego el còdol de la teva absència.
Quan invisible i muda m’abraces i em dius.
Ara
que en la quietud de la tarda et demano una altra vegada, mare, el conte de les
teves providències, el de les perverses potetes blanques i veu de clara de
tants llops, el del costurer amb tisora salvadora i agulla que sutura.
Sempre l’escalf dels teus retorns sobtats, ventet guaridor, conte de la
cabreta i els cabridets, ombra íntima i manyaga...
Tot
l’enyor encara!
Preciós Àngel
ResponEliminaMantenim viu el caliu del pare i la mare.
Elimina