Estimar també els paisatges engolits per les nits inevitables; la fosca que dilata les pupil·les interiors. I només entrelluçar, entreveure; fulguracions, fragments de llum, indicis de vida.
I agrair una clarícia, els batecs i ressons de la nit, una finestra encesa que espurneja lluny, lluny! Seran carícies i penyores d’albades, senyals de resurrecions menudes que ens tornen la llum.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada