Estimar també els paisatges engolits per les nits inevitables, la fosca que dilata les pupil·les interiors.
I agrair una clarícia,
els ressons de la nit,
una finestra encesa
que espurneja lluny, ll u ny!
Seran carícies i penyores d’alba, espurnes de resurrecions menudes que ens tornaran la llum.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada